Azdidanetun goshbagtam- Nice to meet you
Aquesta és certament la frase que defineix iran, el país mes hospitalari i welcoming que hem visitat i segurament del mon. La gent està realment encantada de conèixer-te.
A Iran mai et sentiràs sola ni desvalguda, sempre et trobaràs rodejada de persones que et voldran orientar, ajudar, convidar-te a un gelat o preguntar-te si t’agrada el seu país. I mai et demanaran res a canvi mes enllà d’assegurar-se que tornaràs a casa teva amb un molt bon record d’Iran. I es que els iranians i iranianes son conscients de la mala imatge que té el seu país i saben que no hi ha millor contra-propaganda que una jarigin (estranger) satisfeta.
Te Kharanaq
Dona teixint Shiraz
Manu Muu
Teranyina Kharanaq
Geopolítica
La situació econòmica d’Iran està estretament lligada als interessos dels EEUU i Gran Bretanya.
Actualment els iranians estan patint molt les conseqüències del conflicte geopolític amb els EEUU. Des del gener del 2019, quan Trump va decidir trencar l’acord que havia signat Obama i endurir les sancions, el Rial Iraní s’ha devaluat exageradament, la qual cosa ha provocat una inflació inassumible per a la població, doncs tot s’ha encarit però els salaris no han augmentat.
A més, el principal recurs econòmic de l’Iran és la venda de petroli i amb les noves sancions son pocs els països amb els que pot comerciar.
No obstant, la gent Iraní, davant la pregunta «que penses dels EEUU» sempre responien que una cosa és la població americana i una altra de ben diferent, els seus dirigents.
Drets socials i moviments socials
A Iran està prohibit l’assemblearisme, les manifestacions, les vagues o qualsevol manifestació reivindicativa en contra de les polítiques del règim.
Gran part de l’oposició política està exiliada o a la presó i els pocs intents de manifestació que s’han donat a les grans ciutats (l’última després de les últimes eleccions) han sigut violentament aturades amb forces morts i molts detinguts encara a presó.
Així doncs, tot i tenir la sensació que gran part de la població vol canviar la situació política (al menys la gent amb qui hem parlat), hi ha una por generalitzada que impossibilita cap intent reivindicatiu.
Actualment hi ha un moviment anomenat white wednesdays, iniciat per una activista Iraní en l’exili, que convida a les noies a enviar-li vídeos traient-se el hijab que ella posteriorment penja al perfil d’instagram #whitewednesdays. Algunes persones amb les que hem parlat, pensen inclús que el règim està darrera aquest moviment i aprofita els vídeos penjats per identificar i arrestar a les noies que hi surten (en territori Iraní).
Sostenibilitat (o manca de)
Com diuen els Iranís, el petroli és més barato que l’aigua, i això fa que l’Iran sigui un país hiper-motoritzat on tothom es desplaça amb cotxe, taxi o autobús per a qualsevol distància per petita que sigui. Els automòbils son majoritàriament vells i molt contaminants i això fa que l’aire sigui dens i carregat.
Hi ha poca consciència mediambiental, no hi ha gairebé reciclatge i molta brossa es llença al carrer.
Nosaltres vam intentar portar la nostra lluita personal contra el plàstic a l’Iran i, tot i les cares desorientades, d’estupefacció i rialleres dels comerciants, ens en vam ensortir força bé.
Política, religió i societat
La República de l’Iran és una república islàmica amb una cúpula política formada per un líder suprem – faqih-, màxim representant de la classe dirigent clerical islàmica i seguidor de les línies teòriques de Khomeni, (actualment Ali Jamenei) i un president (actualment Hasan Rohani). El càrrec de líder suprem és de per vida i és escollit per la resta de membres electes del cleric -ulemas- (que es renoven cada 7 anys).
El president és escollit per la població, en unes eleccions (sempre titllades de fraudulentes) on l’oposició política es troba a la presó o en l’exili.
La classe dirigent clerical islàmica està formada,segons rang d’importància dins del clergue Chii, per grans Ayatolas, Ayatollas, Hoyatoleslam i Mullas. Aquests cursen estudis a la ciutat sagrada de Qom per arribar a tals posicions.
Totes aquestes figures religioses porten una capa i un turbant, negre si es considera descendent de Mahoma o blanc, si no es considera així.
La república Islàmica de l’Iran té unes normes molt estrictes i moltes prohibicions: és obligat que la dona porti el hijab (recentment s’obliga també a portar-lo dins del cotxe), està prohibit ballar, beure alcohol, asseure’s amb més de 4 persones al carrer, viure amb la teva parella sense estar casat/da, fer servir xarxes socials, accedir a plataformes com Youtube o Netflix o moltes d’altres que no hem arribat a conèixer.
Existeix,a més l’anomenada Policia de la moral, que vetllarà per a que les normes es respectin.
Dit això, una cosa és la vida al carrer i una altra de ben diferent, la vida a l’àmbit privat. Doncs portes en fora la gent segueix les normes però portes en dins, els i les iranís (al menys els que hem conegut) fan com volen/poden. Utilitzen connexions VPN per accedir a xarxes socials o organitzen festes a casa per festejar sense prohibicions.
La gran majoria de concerts de cantants estrangers estan prohibits i per això els i les iranís viatgen fins a Armènia o Turquia per escoltar els seus grups preferits.
Iran és un país amb una confluència de pobles que conviuen amb normalitat: perses, turcs, kurds, Baluchis, Azerbaijanis i azaris. Si bé és cert, segons les opinions de les persones amb les que hem conviscut, a nivell institucional hi ha una política d’assimilació en la que l’única llengua reconeguda és el farsi i la representació de la cultura persa és deliberada i notablement superior a les altres.
La gent Iraní somnia amb viatjar a Europa, Canadá, Australia o, fins i tot, els EEUU. No obstant, degut a la devaluació del Rial, es converteix en un somni difícil d’assumir. La majoria de la gent fa turisme intern o visita els països fronterers com Turquía O Armènia.
A aquesta situació s’hi ha d’afegir la dificultat que tenen per aconseguir visats de turista, doncs degut a la geopolítica, son molts els països que hi posen traves.
Manu i bombers d’Iran
Ana i cap de cabra Isfahan
Carregadors de carrer
Khomeini graffiti
Roba
Els homes vesteixen pantaló llarg i camisa o samarreta. A les zones kurdes la població vesteix la roba tradicional kurda.
Per a la dona és obligat portar hijab a l’espai públic, i recentment, també als automòbils. Solen vestir pantalons llargs i samarretes o camises no cenyides que cobreixin fins als genolls.
En quant al calçat no sembla que es segueixi cap norma.
En època de calor val la pena evitar el cotó i portar teixits més frescos com el lli.
Diners
En primer lloc la gran majoria de preus s’especifiquen en tomans, per tant caldrà afegir un zero per saber el valor real en rials.
Els números solen estar sempre en farsi.
Nosaltres vam portar els diners en efectiu i anàvem canviant petites quantitats a diferents oficines de canvi. No obstant vam estar molt a punt de contractar els serveis de MahCard, una start-up que et proveeix una targeta de dèbit operativa durant l’estada. Son molt professionals i et resolen tots els dubtes per chatweb. Tal com ens van dir, el personal de MahCard ve al teu hostel i et dóna una targeta de dèbit en la que s’hi posen tants diners com vulguis. Tu dones els diners en euros, es pacta un tipo de canvi i ells et transfereixen aquesta quantitat en Rials a la targeta. En aquell mateix moment es pot comprovar a través del datàfon del hostel. Al llarg del viatge pots retirar diners a diferents ATM i pagar quasi bé tot. Abans de tornar, es tornen a reunir amb tu per retornar-te els diners restants aplicant el mateix tipus de canvi que a l’inici. Tota la gestió té un cost de 25 euros.
L’Iran és un pais molt segur pel que no cal preocupar-se per portar diners a sobre.
Menjar
La cuina iraní es força semblant a la Mediterrània amb una dieta a base d’arròs, verdures i carn. Als carrers està ple de fruiteries i forns de pa.
El pa és un element bàsic a la cultura iraní on aquest es considera inclús un cobert per acompanyar la ingesta d’aliments. Els forns de pa són dignes de veure doncs tots segueixen una manufactura artesanal amb una maquinària adaptada a cada format de pa. Hi ha forns amb forats d’adob on hi enganxen el pa i el deixen coure. D’altres que semblen màquines de fer draps de cuina, doncs els pans surten planxats i a gran velocitat. I d’altres que utilitzen forns elèctrics o de llenya. Ens va encantar veure com els forns sempre tenien llargues cues.
Els vegetarians no tenen gaires opcions a l’Iran doncs la gran majoria de restaurants tindran una llarga llista d’opcions carnívores i poques (o cap segons la regió) opcions vegetarianes. No obstant sempre pots demanar un plat d’arròs blanc i uns tomàquets a la brasa.
Una particularitat culinària de l’Iran es el taqhdik, un socarrat d’arròs i pa que sol quedar al cul de l’olla quan cuinen l’arròs. Quan cuinen l’arròs, posen una làmina de pa a la base de manera que, un cop cuinat, es serveix donat la volta amb el socarrat de pa i arròs quedant a sobre.
Una agradable sorpresa és trobar fonts d’aigua freda i bona a tot arreu. Sempre que es vulgui aigua només cal dirigir-se al costat d’una mesquita.
Ens va semblar curiós que al parar taula mai vam trobar ganivets.
A tot arreu es poden trobar els guisats típics d’arròs i les ash, sopes espesses amb arròs o pasta. No obstant, cada regió té la seves particularitats que podreu trobar als diferents apartats del blog.
Visa
Podríem dir que som experts en visats doncs en vam fer de dos tipus.
Vam començar a tramitar el visat amb l’ambaixada de Madrid a l’abril (nosaltres viatjàvem a l’agost). Vam enviar per correu postal els passaports, dates, vols, assegurança (del RACC on especificava que era vàlida també a Iran) i reserva de hostel. Després de 10 dies ens van dir que podíem avisar un missatger per a que ho recollissin i ho enviessin a Barcelona. Així doncs a l’abril ja teníem el visat. Total 50 euros per persona.
Un cop a l’aeroport de Tehran ens vam dir que el visat estava caducat, doncs té una validesa de 90 dies, per tant havia caducat al juliol.
Vam haver de fer una Visa on arrival que ens va costar 75 euros més per cap. Per sort el tràmit no va trigar més de 30 minuts.
Dormir
Recomanem fer couchsurfing doncs els iranians i les iranianes són grans entusiastes de conèixer gent de fora i, com diuen ells, viatjar amb tu i les teves experiències. Hi ha força gent que utilitza couchsurfing i sempre vam trobar Hosts.
La gent és molt hospitalària i t’obrirà les portes de casa seva com si fossis un més de la família. Fer couchsurfing és una gran oportunitat per endinsar-se en la cultura i realitat iraniana.
Sempre t’agrairan que els hi cuinis quelcom del teu país i que els hi portis algun detallet ( una postal, un imant, una foto…).
Lavabos
La gran majoria de lavabos són de forat al terra i aixeta d’aigua per aixugar-se. En algunes terminals, pots trobar un lavabo occidental.
En algunes cases també hi ha lavabo occidental i és que ens van explicar que és considerat un tret de modernitat. No obstant, els lavabos de forat són un tret de salut.
A les àrees de servei on sol parar el bus s’ha de pagar 5000 rials per anar al lavabo.
Propines i Ta’arof
No és un país de regatejar ni de propines. Però si que és un país modest i s’ha de saber interpretar.
Hi ha un tret cultural que es diu Ta’arof que vindria a ser un acte de modèstia amb una intenció contrària a la expressada. És a dir, si vas a pagar alguna cosa i el venedor/a et diu que no, això és Ta’arof. Si insisteixes, et tornarà a dir que no fins a 3 vegades, però a la quarta finalment et deixarà pagar. Nosaltres no vam arribar a saber codificar el moment en que es tractava de Ta’arof o d’hospitalitat. En tot cas recomanem insistir fins a 3 vegades per estar-ne segures.
Transport
Com els iranians diuen «el petroli és més barat que l’aigua» així doncs, tothom es desplaça en motocicleta, cotxe particular, taxi o autobús.
Autobús- entre ciutats
Per fer trajectes llargs val la pena agafar un bus VIP ja que són realment còmodes, amb seients reclinables i pantalla. Hi ha varies marques que ofereixen els mateixos trajectes i per a nosaltres les millors són Iran peyma, Hamsafar, Royal Safar I Giti navard.
Els preus per trajectes de 7/8 hores solen rondar els 600.000/700.000 Rials (4/5 euros).
Recomanem demanar algún local que compri els bitllets a través d’apps com Mr Bilit o webs com Alibaba.ir i donar-li els diners cash. Es genera un PDF que s’ha de mostrar al mostrador de la companyia un cop a l’estació de bus. Els autobusos surten puntuals però solen arribar més tard ja que fan parades en funció de la gent que baixa o puja a mig camí. Solen posar l’aire condicionat molt fort pel que val la pena anar abrigat.
S’ha d’anar en compte quan es compren els tiquets a través d’un operador extern doncs les companyies a vegades venen més bitllets dels que poden oferir i podria passar que el teu seient estigues venut també a una altra persona.
Els autobusos no tenen wifi, per molt que així ho anunciïn.
Taxi / snapp – dins la ciutat
Els trajectes en taxi són molt econòmics. Nosaltres vam utilitzar una app de taxis particulars que es diu Snapp i que és especialment útil quan no et pots comunicar ja que pots especificar la necessitat específica de trajecte i et fa una recerca de possibles conductors i preus. Val a dir que vam voler saber si Snapp es una espècie d’Uber i per tant és considerat competència deslleial però no hi ha una opinió consolidada.
Taxi compartit Savari – extra radi
Quan es vol anar a visitar algun Lloc que està fora de la ciutat i on no hi arriba autobús urbà, val la pena agafar un taxi compartit. Cal anar a la terminal de taxis/busos i esperar fins que el taxi s’ompli. D’aquesta manera el preu resulta molt més econòmic.
Tren
El tren no el vam agafar per manca de disponibilitat però recomanen agafar els tiquets amb 1 setmana d’antelació.
Aeroport a Tehran
De 6am a 8.30pm hi ha servei de metro que enllaça amb totes les línies i costa 90.000 per persona. Fora d’aquestes hores caldrà agafar un taxi/Snapp (a nosaltres a les 12 de la nit ens va sortir per 600.000 rials).